El cor de les tenebres i Apocalypse Now Redoux

“Miràvem el venerable corrent, no amb la intensa foguerada d’un dia breu que ve i se’n va per sempre, sinó amb la llum sublim dels records perdurables”.

He d’agrair al meu amic Nasi (“lo castellà de Gualba”) que, en els moments de glòria —i de naufragi— a la meva antiga feina a Hostalric, em deixés “Apocalypse Now Redoux”, la de veritat, la definitiva versió, tan definitiva que triga 205 minuts (sí, 3 hores i 25 minuts). Gràcies, Nasi, perquè dos anys i mig més tard, l’hem vista i gaudit.
És difícil resumir el que hem vist i més difícil encara intentar descriure com és “El cor de les tenebres” perquè immediatament després de veure la pel·lícula m’he llegit el llibre de’n Joseph Conrad que inspira el film de Coppola.

El nexe entre el llibre i la pel·lícula és el riu que ens duu lentament i de forma inexorable al cor de la selva on hi viu un home extraordinari, Kurtz. És indiferent que en el llibre l’acció passi a l’Àfrica colonial i la pel·lícula al Vietnam, és la mateixa selva, la mateixa bogeria que ho envolta tot, el riu, corrent amunt, la llanxa, la presència d’homes extraordinaris que inicien el llarg viatge, la mort, la deriva i el geni de Kurtz. Qui no s’escolta a un home genial? Qui no té la temptació de creure-se’l?

El viatge riu amunt, cap al desconegut —al llibre amb la febre del vori i al film amb la febre de l’heroïna—, que ho impregnen tot i s’apoderen de la raó. Heroïna i vori. Cerquem les respostes a eternes preguntes, riu amunt, fins als orígens. La selva, que embolcalla la irracionalitat del tot. Kilgore i els seus helicòpters. El director i els seus pelegrins. Marlow i Willard. I un objectiu: Kurtz. L’extraordinari, el geni. Riu amunt.

“L’oci d’un passatger, el meu aïllament entre tots aquells homes amb qui no tenia cap punt de contacte, el mar oliós i lànguid, la uniforme tenebror de la costa, semblava que em mantenien allunyat de la veritat de les coses, en la fatiga d’una desil·lusió malenconiosa i sense sentit”.

És difícil no imaginar-se en Willard a la llanxa amb Lance i els demés, com a ésser d’un altre planeta que no entenen res de la irracionalitat que els envolta, com van morint mica a mica i d’un en un. I al voltant, l’infern. De la primera versió d’Apocalypse Now a la definitiva hi ha tanta diferència que es tracta de dues pel·lícules totalment diferents.
Redoux (ressuscitat). El sopar amb els colons francesos, totalment anats per l’opi, la trobada amb les conilletes del playboy absolutament penjades per l’heroïna i el final, “this is the end” però sense flames ni explosions, tal i com es veu en la versió curta, que no deixa de ser un simple trailer de la versió definitiva.
Sempre queda “l’horror!, l'horror” i no diré com s’acaba el llibre, perquè és literartura amb majúscules, de la mateixa manera que la pel·lícula ja forma part de la història del cinema.

“El corrent marronós s’escolava veloçment del cor de les tenebres, portant-nos avall cap a la mar, a doble velocitat de quan havíem pujat; i la vida de Kurtz també s’escolava veloçment, afluixant, sortint del seu cor envers el mar del temps inexorable”.